The „Trend Homes“ project belongs to an extensive archive with more then 130 images, which started at the beginning of 2021 walking around in my neighborhood  in Barcelona and is still in production.

Thanks for the possibility to show an extract of it in the beautiful Magazine „Corpus Delicti“ 3 Mundo Brutal published by L’ull a la mà and Contemporary Art Space La Grey, Tarragona.

Text for the Magazin by Lidia Porcar

Mientras respiramos,
los cadáveres que encontramos por los caminos
nos parecen
algo que no nos incumbe
IKKYU

Aquest projecte pertany a un extens arxiu d’imatges, encara en producció, que presenta
escenaris domèstics en l’espai públic, i que han estat construïts per persones que viuen i
dormen en alguns carrers del centre de Barcelona. Per tant, són espontanis i sense cap
regulació urbanística.

Autoconstruccions amb fustes, palets, cartons, plàstics o caixes, que busquen el recer i la
intimitat del seu habitant, i que no posseeixen cap funcionalitat estàndard, estudiada per
dissenyadors, com per exemple les càpsules per a dormir al carrer que la ciutat alemanya
d’Ulm ha implementat com experiència pilot, per pal·liar les condicions climàtiques a què
estan sotmeses les persones més vulnerables sense llar.

Aquestes “iurtes” futuristes fetes de fusta i acer, i amb energia solar, responen
curiosament a l’esperit de l’Escola d’Ulm, que després de la Bauhaus, va portar a
Alemanya a les cotes més altes del prestigi internacional, pel seu disseny d’estris per a la
modernitat, la identitat de marca i, per damunt de tot, el màrqueting eficient. És evident,
que res de tot això, soluciona el greu problema de l’alt preu de l’habitatge que pateixen
totes les ciutats europees, i que llança al carrer a les persones més pobres, que sempre
necessitaran una casa estable per habitar, amb més o menys objectes per desar.

Les imatges dels allotjaments de Thomas Keis, no cerquen cap valor estètic en el mitjà
fotogràfic, perquè aquesta vàlua la troba en les instal·lacions fetes amb elements precaris,
però versàtils, imaginatius i singulars. Molt semblants a les cabanes que construeixen els
nens, que capgiren la funció dels objectes quotidians per construir refugis íntims a la seva
mida. No obstant això, el punt de vista de la presa està molt cuidat, i respon a un patró
definit per la llum natural diürna, el joc de línies verticals i horitzontals, i una proporció dels
elements molt clàssica. Tot això, accentua la idea d’escenari. L’angle de la càmera és
frontal i una mica baix, com en les pel·lícules de Yasuhiro Ozu. També el mestre japonès
està interessat en els interiors quotidians i els “assemblages” narratius.

Gràcies a les fotografies de l’artista, podem observar detingudament les estructures-refugi,
ja que probablement no ens atreviríem a fer-ho en l’espai real, i ens adonem del’afecte amb què
estan construïdes. De vegades, algunes entrades dels edificis urbans
funcionen com a balmes protectores on encaixar un matalàs, i si hi ha una porxada, la
casa s’expandeix, i fa pensar en si l’habitant no haurà instal·lat objectes de la seva
biografia, per afermar la seva existència. Aquesta mirada està conscientment dirigida per
l’artista, que com a constructor de mobles amb materials de diferents procedències, ha
sabut apreciar el disseny implícit en aquests habitacles efímers.

Diu Thomas Keis que el fil conductor de tot el projecte, és la representació de cada casa
efímera com un aparador, amb la seva estètica singular, el seu ordre i la seva proporció.
Quasi proposant els elements constructius com un producte de nou consum, que s’ofereix
com a rúbrica de la societat en la qual vivim.

Aquests assentaments són espais transgressors de l’urbanisme endreçat. S’apropien de
l’espai públic del consum i el del flux de la producció, i difuminen la frontera de la propietat
privada. Tot plegat és molt pertorbador, perquè ens obliga a veure el que estava ocult.
L’enginy utilitzat per a sobreviure no alimenta l’admiració, perquè anuncia el col·lapse.

Foto: La Grey